Arribats als 40 anys, la millor i més recomanable gatera és la del dinar de dissabte. És còmode, relaxada i molt important: el cos es recupera millor de l’excés. És per això que fa anys que no surt a la nit, no em fa ganes i no estic preparat. Tot això que t’explic té una excepció: la nit de l’any en què et sents capacitat per donar-ho tot i perdre en un pis pas el teu -molt o poc- prestigi laboral. Sí, parlam del sopar d’empresa de Nadal. Però no he vengut aquí a parlar d’això.
La pandèmia i les seves prohibicions m’han posat nostàlgic i m’han fet recuperar les ganes de sortir a la nit. No sortiria cada cap de setmana, ni tan sols una vegada al mes. Em bastaria viure just una nit com les que vaig -vàrem- viure de joves. Ho enyor. Si ets de Palma i rondes o has passat els 40, segur que vares viure nits màgiques a Gomila. Si no ets de la capital balear, et diré que et vares perdre la millor zona i època de festa del món.
El meu bar favorit era el Chap Chap, un forat de mala mort inigualable. Les sabates s’aferraven al trispol i sempre hi havia un excés brutal d’aforament. Arribar a la barra per demanar un beure era tota una aventura, gairebé tan gran com la d’anar al seu repugnant WC. Però molava, molava molt. Conta la llegenda que el seu DJ punxava i gravava la sessió en una cinta de casset i després de la primera hora de música, es dedicava a reproduir la sessió enregistrada. Anàvem tots tan gats que ningú podrà confirmar o desmentir al 100×100 aquesta història. El que sí recordaràs és la fumerada que hi havia en aquell bar. Era tan inaguantable que cada cert temps havies de sortir al carrer perquè la coïtja als ulls et matava. Que bé ho passàvem.
Et podria parlar de les mamades i els cerebritos del Risas, el bar amb la carta de xupitos més estrambòtica que s’hagi vist mai. Les bregues al Nivelón i el panet de truita a La Tortillería a les 3 AM també guarden un lloc molt especial al meu cor. I també al teu.
Amb els anys canviàrem i partírem cap a la Llonja. Hi havia molts de bars plens de glamour. Ens havíem refinat, cert. Però jo sempre recordaré amb especial afecte el decadent bar Cannes, al costat de la Bodeguita. El regentava n’Isabel, una senyora gran amb la qual em vaig dur molt bé des des del primer dia. Era tal la confiança que em deixava passar darrere la barra a agafar botelles. Ens feia un xupito anomenat infierno, que duia Tía María i Licor 43. Te l’havies de beure amb una canyeta a tota llet perquè l’encenia i si no feies via, la canyeta es fonia pel foc. Era màgic. Del Cannes anàvem a l’Agua i a La Barberia, on trobàvem els jugadors del millor Mallorca de la història fent copes i ballant amb tot el cabrum. Eren altres temps. Ben mirat, encara que pogués, no hi tornaria. El record sempre serà millor que el pugui venir. O no.
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
Molt bon article company !