Mallorquins pel món

Sempre que puc, ja ho saps, intent no saludar-te si et veig pel carrer. Tu també ho fas. Aquest sentiment tan mallorquí, però, es gira damunt davall quan ets fora de Sa Roqueta. Res et fa més content quan ets pel món que sentir gent parlant mallorquí. I això passa absolutament sempre. És igual si ets a Madrid, Nova York o Pequín. És indiscutible que a qualsevol racó del món sempre hi ha un parell de mallorquins trescant.

No empris el concepte Sa Roqueta si no ets mallorquí, per molt de temps que faci que vius aquí

Fa dos estius vàrem anar amb la família a passar uns dies a Holanda. Fèiem una volta pel popular mercat de les flors de la ciutat i vaig decidir posar a prova la màxima que vos he exposat. Li vaig dir a na Nora, que aleshores tenia 10 anys, que m’apostava el que volgués que durant el voltinet sentiríem algú xerrant mallorquí. No em va creure. Aleshores vaig aixecar la veu i vaig dir: “Hi ha algun mallorquí per aquí?” La segona vegada que ho vaig dir, hi va haver reposta: “Jo mateix, en Toni, de Sant Joan”.  Naturalment, com a bons mallorquins, la conversa va acabar aquí. Dos tipos de Sevilla se n’haguessin anat a fer una cervesa junts.

Quan som pel món i sent gent que xerra en mallorquí, no faig saber mai que jo també ho som, però em pos content i amb els meus companys de viatge intentam determinar per l’accent d’on deuen ser exactament. Tu també ho fas. És tan nostrat com dur Quelitas a la maleta.

En un viatge de feina a Holanda -sí, hi vaig sovint- vàrem trobar el nostre restaurant de confiança. Era el Robin Hood de la ciutat d’Arnhem. Hi anàvem a sopar cada parell de dies, fins que un vespre li vaig demanar a l’amo si em deixava triar a mi el fil musical. Em va dir que sí (com per dir-me que no amb les caixes que feia gràcies als mallorquinos). Sabeu què vaig fer, no? Efectivament, vaig posar “Illes dins un riu” d’en Tomeu Penya. Va ser un moment magnífic. Reconeix que si no ho has fet alguna vegada, com a mínim has tengut ganes de fer-ho.

Enyor viatjar, la veritat. Una cosa, però, em fa por: ser el mallorquí que és allà on s’acaba de produir una catàstrofe o inicident d’abast internacional. Sempre n’hi ha un com a mínim, per remot que sigui el lloc dels fets. I sí, sempre surt al diari o a la tele oferint el seu testimoni. Això és així i ho saps.