Després de tot el curs esperant – i quan ja tots els al·lots havien assumit que enguany no es jugaria- vàrem rebre la gran notícia: el mes de maig començava una lliga expres de set jornades. És difícil explicar-te aquí l’alegria que va tenir el meu fill Guillem (6 anys) quan va rebre la notícia.
A partir d’aquí comença un camí de dos mesos on els al·lots han après una barbarbaritat i on hem vist de tot.
La primera jornada va ser la pitjor amb molta diferència. La sort és que aquell dia els al·lots no varen perdre la il·lusió per jugar. I això ja és molt. Es varen enfrontar a un equip que pareixia el Bayern de Munic. Si la persona que els entrena llegeix aquest text m’agradaria fer-li un recordatori: entrenes infants. Pareix absurd el comentari, però no està de mes recordar-ho. Ràpidament va quedar clar que el seu equip guanyaria de molt, perquè la diferència era abismal. No record una sola paraula amable per als seus jugadors: tot ordres i esbroncades. Un nin fins i tot s’en va dur una renyada d’època per donar una passada de gol al seu company i no marcar-lo ell. Tots el que érem a la grada ens vàrem mirar atònits. No sabria dir-te la de gols que va marcar aquell equip just al primer temps. L’ordre des de la banqueta al segon temps, lluny d’aixecar el peu de l’accelerador, va ser pressionar (més encara) el servei de porteria d’en Guillem i tot servei de banda. La qüestió, no deixar jugar el rival. Sí, amb nins de sis anys. Sobra dir que l’equip del meu fill no va passar del migcamp aquell dia. Per sort, va caure un diluvi tan gran que el darrer quart no es va jugar. I sort que l’equip rival no exigí jugar aquells deu minuts un altre dia.
Per sort, tot el que t’he exposat al paràgraf anterior no ha estat la tònica. A la segona jornada, després de la segona derrota, vaig anar a parlar amb l’entrenador de l’equip rival. Li vaig donar les gràcies i l’enhorabona per la seva actitud. Va ordenar als seus al·lots que no pressionassin fins a mig camp, que deixassin jugar també. Gràcies, un altre pic.
Ha estat emocionant veure l’evolució dels infants del primer al darrer partit. Han perdut tots els partits, però què té més. És impossible explicar-vos la felicitat que sentiren -que sentírem- quan al quart partit arribà el primer gol a favor. És emocionant el sentiment de pertinença al grup que té en Guillem. Un dia vaig posar-lo a prova i li vaig demanar si s’estimaria més jugar a un equip que guanyàs més partits. La seva resposta va ser rotunda: “Vull jugar aquí”. No som capaç d’imaginar l’alegria que suposarà per al grup quan la temporada que ve, a la fi, guanyin un partit. Serà gros.
M’ha reconfortat veure molts pocs energúmens a les grades. Per ventura alguna cosa està canviant… De fet, ha estat una passada veure pares de l’equip contrari aplaudint aturades d’en Guillem. Menció a part mereixen els àrbitres, autèntics herois sense capa que el cap de setmana es vesteixen de curt per impartir justícia, explicar les normes i fermar centenars de cordons.
Al cos tècnic de l’equip d’en Guillem, gràcies per la dedicació. Acabada la temporada, amb la feinada que han tengut per reunir 10 infants cada setmana, encara fan voltes al cap per mirar d’apuntar l’equip a un torneig a finals de mes.
COMENTA LA NOTICIA