Sí, això és així. Als mallorquins res ens va bé, sempre tenim un motiu de queixa. Forma part del nostre ADN. Fa un parell de dies, quatre per ser exactes, vaig quedar per dinar amb dos amics. En un principi vàrem fixar la quedada a les dues i mitja. N’hi va haver un -el de poble, curiosament- que tot d’una va remugar. Era massa tard per a ells. Al final, els ciutadans proposàrem quedar a la una i mitja. La resposta del tipo -més mallorquí que una bona partida de truc amb una copa d’herbes- va ser que la una i mitja era massa prest i que per ventura faria tard a la trobada. Qui va arribar primer? Efectivament, va ser ell. Puntualíssim i satisfet per haver donat matadura.
Mai estam a ple. A principi d’estiu no anam a la platja perquè l’aigua està massa freda. A l’agost no hi anam perquè fa massa calor i un diumenge tampoc la trepitjam perquè hi ha una gentada.
L’expressió màxima d’aquest tret tan mallorquí és el seguidor del Mallorca. El mallorquinista sempre està preparat perquè les coses vagin malament. Un company em va escriure no fa molt, transcrivint una conversa de bar entre dos seguidors vermellencs:
-“El Mallorqueta! Va com un tir!”
-“Massa bé, massa prest…”
El barralet interpel·lat segur que té vuit llinatges mallorquins i deu ser un dels socis més antics del club. I m’atreviria a dir que quan la crisi de tres partits sense guanyar sigui un fet, amollarà el mallorquiníssim “veus, jo ja t’ho deia”. El mallorquinista -i el mallorquí- és mal de mobilitzar. Un partit en dissabte fa peresa, perquè el futbol tota la vida s’ha jugat en bon diumenge. Però si el partit és diumenge migdia, t’han fotut el dinar i si és a les cinc, també te l’han fotut perquè te l’has d’entrevessar. I si es juga a les set o a les nou, drama total perquè l’endemà toca anar a fer feina i els nins tenen escola.
El Mallorca deu ser l’únic equip del món i part de l’univers que no va omplir el seu camp el dia del debut a la Copa d’Europa. Son Moix sí que va estar ple a vessar per evitar el descens davant el Valladolid (l’any de la Champions, precisament) o un temps després davant Betis amb el mateix objectiu d’evitar la caiguda a Segona.
Som així. I ja està. Amb el vent a favor, res ens va bé i ens n’afluixam de tot. Quan hi ha problemes de veres, quan feim falta de ver, aleshores remenam el cul sense dubtar-ho i sense posar cap “però”. Bé, si és a final de frase i com a punt final, si que el posam, però.
Imatge: Àngel Aguiló Palou.
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
0 comentarios