Tanmateix ja nedam

El mallorquí de soca-rel és generalment persona de poques paraules. De poques paraules, però de paraula. I poques paraules tenen major transcendència i contundència que les tres que donen títol en aquest text. Si un mallorquí -ja sigui de Palma o de la Part Forana- obri la boca i articula el “tanmateix ja nedam”, prepara’t. Indiscutiblement estam davant el més poderós detonant d’excessos que pot existir a tot al món. Gastronòmicament, aquesta sentència sol anar acompanyada d’un cinturó que es descorda o d’un botó que es desembotona. O les dues coses.

Una gran panxada desemboca en postres i gintònics fora corda. Tanmateix ja nedam

Durant el confinament, aquesta del “tanmateix ja nedam” va ser la meva frase de capçalera. El dia solia començar amb un cafè amb llet sense res mes, com sempre. A mitjan dematí, per avorriment pur i dur, feia un berenar moderat: un parell de Quelitas i dos bocinets de formatge. Tot bé fins aquí. Mentres preparava el dinar, tallava un bocí de fuet. Però ja se sap que mai ningú ha menjat només un bocí de fuet. Sempre en cauen quatre o cinc. O sis o set. I era aquí quan apareixia el primer “tanmateix ja nedam” i acabava montant un aperitiu de tres parell de collons. I després, és clar, el dinar. Al capvespre, es repetia la mateixa operativa fins hora de sopar.

Com bé podeu suposar -i com que tanmateix ja nedàvem- la ingesta de vi i cervesa era descomunal. Vos he de dir que durant el confinament sentia vergonya quan anava al reciclatge de vidre. L’acte de tirar botelles, cada parell de dies, era com fer sonar les dotze campanades amb els quarts i tot. El resultat del “tanmateix ja nedam” del confinament varen ser gairebé sis quilos extres a un cos que ja n’hi sobraven un grapat.

És impossible calcular quantes cases a fora vila s’han aixecat per mor d’aquesta expressió tan nostrada. Son pare d’un amic de la infantesa era picapedrer. Tenia un petit terreny a fora vila, a Santa Eugènia. L’home va aixecar-hi una barraca per anar-hi els diumenges a torrar. Al principi, no tenia ni bany. Si volies pixar o fer del cos, havies d’anar darrere un arbre. Aquell home va decidir que el més sensat era iniciar una petita obra per fer un excusat. I quan encara no l’havia acabat, va decidir fer una cuina com Déu mana. No ho record, però segur que va pronunciar les paraules màgiques perquè el resultat final d’aquelles dues nyapes va ser una casa de cinc dormitoris i piscina.

El “tanmateix ja nedam” acaba desembocant sempre en grans excessos que solen provocar un “maleïda l’hora”. Però no t’has de preocupar. L’únic que has de fer és tenir un altre mallorquí devora que t’amollarà l’infalible “no passis pena, anirà bé”. Amb aquesta sentència recobraràs la fe i  la força per seguir endavant i al final, com no podria ser d’altra manera, el teu companyero sentenciarà amb el nostrat “veus, jo ja t’ho deia”.