Tot és molt complicat

Res ens uneix i ens separa tant als mallorquins com la gastronomia. Tenim, sense cap tipus de dubtes, la millor del món. Això ho sabem i ho defensarem a mort allà on faci falta. Ara, res provoca tantes bregues entre autòctons com els diferents criteris a l’hora d’executar com toca un plat del nostre ampli i inigualable receptari.

El pa amb oli a priori hauria de ser un A,B,C de la mallorquinitat. Element cohesionador i sense fisures. Idò no. Encara discutim qüestions que no haurien de despertar el més mínim dubte. El pa, moreno. La tomàtiga, primer. La sal, segon. I l’oli, tercer. El pa no s’ha de torrar, a no ser que no sigui del dia. Sé que molts dels que llegiu aquest text ja estau flastomant i posau en dubte aquest ordre. Paciència. La qüestió del companatge és delicada. Els puristes diuen que un pa amb oli no n’ha de dur, després n’hi ha d’altres que no tenen manies a l’hora de posar-li un bon 5 Jotas, però que et diran el nom del porc si hi poses xoriç. Som insoportables. I ho saps.

Els mallorquins tenim clar que més val morir d’un bon rot que no d’un badall

Només un poble tan gran com el mallorquí podia crear un plat de la màgia del variat. La paraula ja ho diu: variat. Això significa que hi entra pràcticament de tot. Però vius, perquè hi ha mallorquins que es llevarien la vida abans que tolerar una croqueta o qualsevol arrebossat dins el plat. Això passa. No et molesta mesclar ensaladilla amb callos, però una croqueta implica un cisma. Som incomprensibles. Vos he de reconèixer que en la meva època d’influencer gastronòmic un tipo em va convidar al seu bar a provar el que segons ell era el millor variat de Ciutat. Quan em va treure el plat i vaig veure que hi havia dues alitas de pollo, vaig estar a punt de trabucar.

Les ensaïmades. Quina meravella i quin problema. És curiós, els personatges que presumeixen de vuit llinatges mallorquins asseguren que les millors són les de cabell d’àngel. La realitat és que has de tenir més de 70 anys perquè t’agradin de ver. Poques decepcions més grans trobaràs a taula que aquell moment d’alegria de veure una ensaïmada i acte seguit, saber que està farcida de cabell d’àngel. Hi ha una altra via integrista que defensa que la millor és la llisa. És molt bona, la veritat. Però a mi la que més m’agrada és la que està farcida de xocolati. I sí, és altament probable que ara t’hagis alterat, una altra vegada. Però saps que tenc raó. És meravellosa. Un dia en vaig tastar una amb pebres torrats. Una porcada? Era bona de collons. I passat el moment de superioritat moral i de despreci, comences a pensar que potser tengui raó. L’has de provar.

El tumbet. Pot dur carabassó? Ha de dur salsa de tomàtiga? S’ha de servir calent o a temperatura ambient? Ningú ha estat capaç d’aclarir-ho. Tot és molt complicat. I el trempó? Pot dur ciurons? I tonyina? I albercocs? No vos poseu nirviosos, feis el que volgueu i criticau a la resta. Per sort, a la fi hem superat el debat de les panades de pasta llisa i de pasta dolça. Ha costat, però actualment ja només queda un grup residualíssim  -liderat per un  tal Mateu Ramonell- que defensa l’engendre de la pasta dolça. Algun dia tendran agrura i recapacitaran.

Som insoportables, les coses com són. Però som únics i inigualables. Això és així, ho saps i n’estàs orgullós.