He conegut poques persones tan mallorquines com el meu padrí Joan. De jovenot, va començar a festejar amb una jove d’Andratx que era “ben bona al·lota i ben curra”. Però el padrí un dia va decidir deixar-la. No hi va haver una tercera persona, ni cap brega. El motiu de la ruptura va ser tan irrefutable com que ella era andritxola i ell, bunyolí. Em va explicar la història tantes vegades que és com si el sentís ara mateix: “Caaaa! Andratx era molt enfora, no hi tenia cap feina jo allà, me n’afluix”. Com a bon mallorquí que ets, entens perfectament aquest “me n’afluix” de manual que va posar en pràctica.
Com a net seu que som, aquest precepte bàsic del bon mallorquí guia el meu dia a dia. El passat cap de setmana me’n vaig afluixar de pujar a la neu. Primer, per la peresada d’agafar el cotxe i anar fins allà, amb el pertinent embós a la carretera. Segon, pel fred: un bon mallorquí sempre té fred, excepte quan la calor ens impedeix sortir de casa a l’estiu. I tercer -i no manco important- per la gran quantitat de coneguts amb els quals hauria topat, amb el pertinent esforç per fer de no veure’ls.
El padrí sempre sentenciava els “me n’afluix” amb un “a ca nostra s’hi està molt bé”. Tant és així que només va sortir de Mallorca per anar a Menorca (hi va estar destinat durant la Guerra Civil), a Eivissa (a veure el seu germà que feia feina a Telégrafos) i a Barcelona (per fer contenta la padrina Josefa). Aquest gen seu el not sempre que surt de viatge. No et pensis que no m’agrada viatjar, però per molt bé que hagi anat pel món, res em fa més content que la sensació de tornar a casa. De fet, crec que res m’agrada més que estar a casa. Especialment, el diumenge capvespre. Si algú et proposa un pla en diumenge capvespre, desconfia: segur que és foraster, com a mínim…
El padrí va morir gran, amb 89 anys. Jo en tenia 22. Vos he de dir que mai, absolutament mai, va venir a la platja. Crec que poques coses atorguen un grau tan alt de mallorquinitat com aquest fet. Jo sempre el pitjava perquè hi vengués, però com a bon mallorquí que era, em contestava que se n’afuixava, que no hi tenia cap feina, que feia massa calor i que l’arena era un emprenyo.
Pens molt en ell i sempre que ho faig, acab dibuixant mig somriure. Si pogués triar com m’agradaria ser recordat quan ja no hi sigui, demanaria provocar aquesta reacció entre els meus éssers estimats. Just això.
Per cert, subscriviu-vos al meu canal de YouTube fent click aquí. És gratis total.
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
0 comentarios