Sigues sincer. Desconfies d’aquest nou mitjà de comunicació, desconfies d’aquest article i naturalment desconfies -i molt- del seu autor, jo mateix. Aquest grau teu de desconfiança demostra una cosa: ets mallorquí de soca-rel. Els mallorquins som així, desconfiats a les totes i fins que no queda altre remei. La nostra manera de ser fa que primer mosseguem, després observem i finalment -si no tenim escapatòria- confiem. Això va així i ho saps. Per això, no vull que et refiïs d’aquest mitjà ni molt manco de mi. És la primera passa per mirar de dur-nos bé.
Tenc un amic virtual a Twitter que assegura ser més mallorquí que el pa amb oli. No sé quan vàrem començar a seguir-nos, ni qui va fer la primera passa. El personatge no només és balerarico, sino que es pensa ser el més balearico de tots. En algun moment que també desconec, va decidir catalogar-me de mallorquinista i entenc que en conseqüència, d’antibalearico. La realitat, encara que això importi poc, és que em cauen bé els dos equips. En Joan -així es fa dir- és de Santanyí i es pensa que el seu poble és la capital de Mallorca i del món. M’atreviria a dir que no té gaire simpatia cap a Palma i els seus habitants. I fes comptes, jo som llonguet i m’he autoproclamat president de l’Acadèmia de #Mallorquinades…
Si aconsegueixes que un mallorquí et convidi a berenar, t’has guanyat la seva confiança
S’ha de dir que en Joan sempre ha tengut una cosa que me desperta respecte i que dona punts per ser considerat mallorquí de veres: odia les panades de pasta dolça, com jo. No sé en quin altre moment de la seva existència, el tipo es va ficar al cap que a mi sí que m’agraden i l’altre dia em va pegar una destralada a Twitter per aquesta qüestió sense venir al cas. Imagina’t la meva sorpresa, jo que sempre que puc faig desprestigi públic d’aquest engendre gastronòmic. Em vaig veure obligat a dir-li que de què anava, que a mi aquestes panades (?) no m’han agradat mai. La seva resposta m’ha obligat a entregar-li el carnet de mallorquí autèntic: “He investigat i és cert, no vas d’elles”.
Jo ja li havia dit, però no li va bastar i va anar a cercar tuits antics, supòs que amb l’esperança de tenir la raó i poder donar-me més estopa encara. Sabeu què va fer quan l’evidència va ser incontenstable? Me va dir que em convida a berenar. I no només això, sinó que es va comprometre a que la trobada sigui a Palma, amb tot el que això implica per a un tipo que es pensa que Santanyí és la capital de Mallorca i que els llonguets hem nascut per fotre’l. Ha desconfiat, ha fet el possible per seguir fent-ho i al final, quan no ha quedat altre remei, m’ha obert el seu cor per sempre. El tipo, efectivament, és mallorquí de soca-rel com tu, que desconfies d’aquest mitjà, d’aquesta columna i del personatge que la firma. Fins la setmana que ve.
Imatge: Àngel Aguiló Palou
COMENTA LA NOTICIA