Som un home de bars. Cada etapa de la meva vida va associada a un bar de referència. Segurament a tu et passi també. El meu primer amor va ser el Bar Estadio, a la Plaça Madrid. Sent pre-adolescent, els meus pares m’hi deixaven baixar el diumenge capvespre a veure el partit del Plus. Na Lita, la madona jove, em tractava com si fos el seu fill. Això sí, sempre em va dir Javi. Jo al principi li deia que nomia Àngel, però ella seguia dient-me Javi. Al final vaig acceptar que la meva identitat era aquesta quan em trobava entre aquelles parets. Encara ara, quan ens veim pel carrer, em saluda efusivament amb un “va bé, Javi?” . Jo li contest amb el clàssic “bé va”.
Quan em vaig independitzar, la meva gran preocupació va ser trobar un establiment que omplís el buit de l’Estadio. Vaig trobar El Parque, un bar meravellós regentat per dos germans -en Julio i en Gregorio- on vaig ser francament feliç. Cada dematí anava allà i llegia els vuit diaris -sí, vuit- amb un cafè amb llet i mig panet. Tot plegat, comentant l’actualitat amb els germans. És imprescindible congeniar amb els propietaris del local per poder ser-hi feliç. Els germans van vendre el bar i coses de la vida, jo ho vaig deixar amb la meva al·lota de sempre. Amb els nous amos no hi vaig creuar mai ni mitja paraula.
Per sort, na Joana va aparèixer a la meva vida i em vaig mudar, per caure al bar on he estat més feliç: la cerveseria 31 de Diciembre. Em vaig fer molt amic de l’amo, en Paco, i dels seus fills. Record un dia en què un gató li va prendre la pissarra on anunciava l’oferta “bocata de calamares + bebida: 5 euros”. En Paco va sortir darrere ell , el va aglapir i li va pegar una mamballeta que el va deixar KO. “¡Ay, que lo he matao, lo he matao” cridava en Paco, fins que aquell tipo es va refer i va partir així com va poder. Fixa’t si l’estimava que va ser una de les primeres persones que agafà en Guillem en braços. La puta vida va fer que partís abans d’hora. T’enyor molt, amic.
La nostra casa d’ecopijos al centre de Palma ens va quedar petita i ens mudàrem a l’extrarradi. Em va costar tot plegat, però al final vàrem caure al bar d’en Juanjo i na Juana. T’he de dir que sense massa convicció, més bé per eliminació. No sabria dir-te quan es va convertir en el meu bar de capçalera. És un establiment normalot, que no recomanaria a ningú però on he estat feliç també. Aquí en Guillem va pagar per primera vegada. La primera cervesa post-covid la férem amb ells. Quan na Juana va estar una temporada llarga sense aparèixer, em vaig preocupar fort, però com a bon mallorquí no vaig demanar mai res… Vaig tenir una alegria forta quan va tornar. Fa dues setmanes, com si res, en Juanjo ens va comunicar que havia traspassat el bar i que dia 2 baixava la barrera per darrera vegada. I és clar, em va caure el món damunt. Per calmar-me, aquests dies m’ha insistit en què els nous són “gent professional, que han tengut un grapat de bars ja”. Cagoncristo, si fossin professionals no haurien tengut un grapat de bars: n’haurien tengut un i els funcionaria i no tendrien necessitat de venir aquí a tocar-me el que no sona. Estic molt enfonsat. Quan em recuperi, ja vos parlaré del bar de la universitat. Això sí que són paraules majors.
COMENTA LA NOTICIA