El mallorquí i el valor de la seva paraula

Tu bé saps que la Pepsi és allò que beus quan no hi ha Coca-Cola. Això és així. I ja és igual que siguis de Sant Llorenç, Campanet, Llorito, Torremolinos, Almendralejo o Villapene. I sí, Villapene existeix; és un llogaret de Vigo. No em facis dir quin és el gentilici d’aquest indret. Més val no saber-ho. La qüestió, una persona de bé mai no beu Pepsi a no ser que no quedi més remei.

Fa un temps, no fa tant, vaig entrar a un bar de Palma on no havia estat mai i vaig demanar una Coca-Cola. El cambrer em respongué que si m’anava bé una Pepsi, que era l’únic que tenia. Li vaig dir que d’acord. El tros de cabró em va servir una Pepsi tota esbravada, sense gens ni mica de gas. Què diríeu que vaig fer davant aquella situació? Naturalment no vaig dir res, en vaig beure dos glops i vaig partir amb la decisió clara i irrevocable de no tornar-hi mai més. De fet, no havíem sortit del tuguri i ja havia advertit a la meva dona: “Aquest bar no arribarà a l’estiu”. No sé si hi va arribar o no perquè no hi he tornat.

La Pepsi és pitjor que el TAB i si has begut TAB, ets més vell que la picor

Quan anam a un bar o a un restaurant, els mallorquins de veres no ens queixam si el menjar o el tracte no són correctes, ni escrivim una crítica negativa a Tripadvisor. Callam, pagam i partim amb la promesa ferm de no tornar. I la complim. Perquè som gent de paraula.Amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Fa uns anys, na Joana i jo cercàvem pis. Vàrem quedar amb la madona d’una finca del centre de Palma. Sí, tota la finca era seva. Això també és molt mallorquí. Ens va mostrar diferents pisos. Era una dona entranyable. Des del primer moment, ens va caure bé i li vàrem caure bé. El pis que més ens va agradar va ser la planta baixa, com era d’esperar. Estàvem disposats a pagar el que fos necessari. A ella, n’estam segurs, li hagués agradat que ens quedàssim aquella casa, però no va poder ser. “He dit a una altra parella que els guaradava la casa i jo som mallorquina…”. Aquest “jo som mallorquina” ens va fer entendre que no hi havia res a fer i realment no haguéssim volgut el contrari. Curiosament, dies abans havíem viscut la mateixa situació a la inversa amb un venedor català. Ens va dir que realment tenia aparaulat el pis que ens mostrava, però que si el volíem, era nostre. Li vàrem dir que ja li diríem coses...

Sigui com sigui, la realitat és que na Joana no és mallorquina de veres. El gen valencià i el madrileny pesen. Una vegada em vaig enfadar molt pel tracte rebut a un bar del que érem habituals i vaig partir jurant i perjurant que no hi tornaríem mai més. Vaig pensar que ella estava d’acord amb mi. No fa molt, però, hi vaig passar per davant i la vaig veure asseguda a la terrasa fent unes bones rialles amb la seva germana. Em vaig indignar segon i mig i finalment vaig optar per fer de bon malloquí i vaig mirar cap a una altra banda.

Imatge: Àngel Aguiló Palou