El meu estimat Padrí Joan sovint em deia “que bé s’està quan s’està bé”. Normalment amollava la sentència quan tenia un mal dia. I al final de la seva vida, per motius obvis, la frase era recurrent. D’ençà fa un any, pens molt en aquelles sàvies paraules seves. Enyor moltes petites coses que em feien ser feliç sense ser-ne conscient i que sense haver-me’n temut, han anat volant.
Et confessaré una cosa molt ridícula que faig sovint. Faig feina a una gran nau a un polígon de Palma. Aparc el cotxe a la meva plaça assignada, ben davant la porta. El capvespre, quan estic llest, surt per la porta més llunyana al meu vehicle i em faig el regal de fer la volta a l’edifici poc a poc, sense mascareta, gaudint de l’aire fred pegant-me a la cara. Esper que no t’ofenguis i no em vulguis denunciar. Ho seguiré fent. És el meu petit moment de llibertat. Qui m’ho hagués dit.
Crec que baixar la persiana de la restauració ha estat una mesura dolorosa, però necessària. I t’ho diu algú que és un gran amant dels bars i les seves litúrgies. Pocs plaers més grans a la vida que el quartet d’hora del cafè amb llet i el diari al bar de n’Isi. Tot sol. El cafè, no. Jo. És -o era- la meva estoneta màgica. Quan varen anunciar el tancament aviat farà un mes, vaig decidir que seguiria comprant el cafè i el croissant al bo de n’Isi. No li salvaré la vida, segur, però tenc la sensació de no deixar-lo tirat i ve a ser com un petit acte de resistència pacífica. T’he de dir que poques coses més depriments he fet a la meva vida -i mira que n’he fetes- que prendre el cafè dins el cotxe o al meu despatx. De fet, no té el mateix gust que al bar. És una merda, les coses com són.
Enyor coses que mai m’hagués imaginat. Fa anys que no surt de copes perquè m’havien fuit les ganes, sentia que el meu temps de fer aquestes coses ja havia passat. Com a bon boomer, som més de gateres de dissabte capvespre a casa. Ara donaria un any de la meva vida -que de fet ja l’he donat- per poder sortir una nit (dues ja serien massa) a engatar-me com un loco a un bar de mala mort, tot estibat de gent fins les tantes.
Per enyorar, enyor els infames dinars de família, la de sang i la política. Eren esdveniments esgotadors, que no acabaven mai i que de vegades fregaven el final a tocs. Però collons, són la família i els estim. Enyor veure els meus pares sense mascareta. A ca meva, com a bons mallorquins, som poc de les abraçades. No saps com enyor donar una abraçada als meus vells. T’he de reconèixer que un dia, a l’oasi que va ser l’estiu, li vaig fer una besada a mumareta d’amagades de tothom. Va somriure i això, venint d’algú a qui el Parkinson li ha pres tot, ho recordaré sempre.
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
0 comentarios