Quan es va anunciar l’obligatorietat de dur la mascareta pel carrer em vaig indignar, ho reconec. Que a un li diguin que ha d’anar pel món amb la cara tapada no és plat de gust, almanco en principi. Els primers dies pràcticament no sortia just per la mandra d’haver de complir amb aquest afegitó de la nova normalitat. Fins que vaig entendre que les mascaretes són ideals per al mallorquí de bon de veres.
Anava jo per Palma i vaig veure un vell conegut. Ell anava emmascarat i jo, òbviament, també. Sense cap esforç ni un vaig poder dur a terme una de les mallorquinades essencials: no saludar. Va ser perfecte. No vaig haver de mirar el mòbil, ni un mostrador, ni en terra, ni el rellotge. La mascareta va ser el comodí ideal per poder anar amb el cap ben alt i fer de no veure’l. Minuts més tard em va passar el mateix però a la inversa. Vaig creuar-me amb un excompany de feina i vaig veure que era ell el que treia partit de la mascareta per no saludar-me, sense cap mirament ni un. Em va fer molt content. Tant que quan me’n vaig tèmer, era ben enmig del carrer somrient com un beneit, gaudint d’aquesta mallorquinada tan fantàstica que és fer de no veure algú. De fer-ho i de patir-ho. Sort que duia mascareta i ningú no em va veure la cara de bobo.
Si em veus pel carrer, no em saludis. Sé que et fa gairebé tanta peresa com a mi
Has de confessar que com a bon mallorquí que ets i per norma general, et fa peresa saludar. Normalment només ho fas quan no queda més remei i amb l’austeritat que ens caracteritza: una aixecada de celles combinada amb una capada és la sortida més habitual, ràpida i eficient. Si vols fer un excés tiraràs del clàssic “Va bé?” que rebrà per reposta l’inevitable “Bé va”. Només l’afecte descomunal pel teu interlocutor o la seva capacitat de bloqueig físic faran que t’aturis a fer una xerradeta.
Una vegada, quan Facebook acabava d’arribar a les nostres vides, vaig rebre una sol·licitud d’amistat d’un company de l’institut. La vaig acceptar, és clar. Passats un parell de dies -un parell mallorquí vull dir, no dos- ens vàrem creuar pel carrer i no ens vàrem saludar, com no podia ser d’altra manera. El vaig veure d’enfora i vaig veure en el seu gest que li feia una peresa de mort la trobada, la mateixa que sentia jo. Vaig optar per travessar i canviar d’acera. No em va atropellar un cotxe de miracle, però vàrem aconseguir no saludar-nos. Després d’aquest momentàs, i supòs que com a prova d’agraïment mutu, vàrem intercanviar “m’agrades” a Facebook durant un temps. Ara fa estona que no sé res d’ell, no apareix al meu mur i supòs que jo també he desaparegut del seu. Per ventura algun dia ens tornem a no veure pel carrer. M’alegrarà saber que està bé.
Imatge: Àngel Aguiló Palou
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
0 comentarios