Tenc un amic menorquí que per mi mai no ens ha acabat d’entendre. Als mallorquins, vull dir. I entenc que no ens entengui, perquè som gent francament complicada. Especialment quan xerram. I és igual si ho feim en mallorquí o en castellà. El matís que ofereix el nostre codi comunicatiu pot arribar a ser indesxifrable i desesperant a parts iguals.
En Toni va venir a viure a Mallorca fa anys i la primera vegada que va baixar a comprar fruita va entendre que la comunicació no seria gens fàcil. Al nostre grup d’amics, és conegut com el Maestro: és el més gran, el més sensat i el més tranquil de tots. Tot això no va evitar que en el seu primer intent de comprar pomes li faltàs ben poquet per acabar a tocs i galtades amb l’amo del colmado.
Algú que “baixa a baix” o que parteix assegurant que “ara torn” no és redundant ni contradictori, és mallorquí
El Maestro va entrar a l’establiment i va demanar “un parell de pomes”. El fruiter li va demanar que quantes en volia. En Toni va pensar que aquell senyor gran no l’havia sentit bé i li va insistir: “Un parell”. El fruiter, emprenyat, li va dir: “Un parell, quantes?”. “Collons, un parell són un parell!”, va esclatar el meu amic menorquí. El venedor acabà per demanar-li que si en volia quatre, cinc o quantes exactament. En Toni, sense comprendre massa bé el que passava, li va dir que eren dues que en volia. Quan dies després ens ho explicava tot encès, els amics autòctons vàrem mirar de fer-li entendre, morts de riure, que un parell són quatre o cinc. Tres com a molt poc. Dos són dos i sis ja són mitja dotzena. El Maestro segueix defensant que un parell són dos.
No el puc culpar per aquesta incomprensió, perquè la majoria de vegades els mallorquins no ens entenem entre nosaltres mateixos. I no parl de la dificultat que pot tenir un llonguet per entendre el que diu un tipo de Consell quan aferra paraules i totes les vocals sonen obertes, que també. Estam a punt de tancar un infame 2020 i encara no hem aclarit si una persona de la Part Forana puja o baixa a Palma. És només un petit exemple del nostre conflicte permanent. El que si tenim clar és que quan un mallorquí obri la boca i pronuncia la sentència “ja te diré coses”, no tornaràs a saber res d’ell almanco en un parell d’anys.
Un altre dia parlarem de quan un mallorquí intenta expressar-se en castellà i de la impossibilitat que té per emprar correctament els verbs ir i venir. Quantes vegades haureu dit “ahora vengo” i el foraster de torn vos ha rectificat amb un “no, ahora voy”. És igual, és impossible assimilar-ho. Parlarem d’això i del “peró” que posam absolutament sempre al final de tota frase i que els castellanoparlants són incapaços d’interpretar com el punt final necessari que representa. “Ten cuidado, peró”. “¿Pero qué?” Res, home, que vagis alerta.
I fins aquí per aquesta setmana. La que ve, si vos ve de gust, daixonarem un poc més.
Imatge: Àngel Aguiló Palou
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
0 comentarios