Fa quinze anys vaig anunciar a mon pare que me n’anava a fer feina a IB3 Televisió. La veritat és que m’esperava una reacció d’alegria per part seva davant aquell nou horitzó professional que se me presentava. A l’home, però, se li va girar la cara. Després d’uns segons de silenci que varen semblar hores, em va demanar tot preocupat si la redacció era a Santa Ponça. Quan li vaig contestar que efectivament, em va dir que si ho havia pensat bé, que fer aquest trajecte a diari no era poca cosa. No ho havia dit: no som artanenc, som de Palma de tota la vida. La distància entre ca meva i la seu de la televisió pública és de desset quilòmetres clavats, tot un món per al mallorquí de soca-rel. Això és així. Has de reconèixer que com a bon autòcton que ets, qualsevol trajecte que impliqui sortir del teu municipi et sembla tot lo món.
Un foraster comença a integrar-se quan 60 quilòmetres deixen de semblar-li una pixarada i passen a fer-li peresa
Els mallorquins tenim uns codis no escrits de distàncies i fronteres perfectament definits. Si ets des Raiguer, la teva frontera cap el sud és indiscutiblement el Festival Park. Alcampo com a molt. Més enllà no se t’hi ha perdut res. Has de tenir una obligació molt gran per passar aquesta línia imaginària. El meu amic Joan Viudès, de Santanyí, no sol passar de Campos. Quan fa un excés, arriba a Llucmajor. Més, ha de ser qüestió de vida o mort.
Per a un llonguet com jo, és més factible agafar un avió i pegar un bot a Barcelona que agafar el cotxe i arribar fins a Son Servera. Està massa enfora. Segur que has experimentat la sensació d’arribar a Manacor i pensar que encara et queda mitja vida per arribar a puesto. Possiblement siguin els vint minuts de cotxe més llargs que es puguin afrontar.
T’he de reconèixer que quan faig carretera fora de Mallorca, mesur les distàncies calculant quantes vegades faria el trajecte Palma-Alcúdia. Per exemple: Barcelona – Saragossa són sis Palma – Alcúdia. Cada seixanta quilòmetres vaig restant un tram mallorquí i poc a poc em vaig animant.
Una vegada, per motius laborals òbviament, vaig fer un La Haia – Groningen: 250 quilòmetres de trajecte holandès. Una animalada per a un mallorquí de bon de veres. Quan vàrem baixar del cotxe, el meu company em va dir que s’havia oblidat el mòbil a La Haia. M’hagués estimat més una punyada a l’estómac que aquella notícia. Vàrem haver de tornar enrere per recuperar el telèfon i posteriorment refer el camí que ja havíem transitat. Resumint: en 24 hores vaig fer treztze Palma – Alcúdia. I sense queixar-me. I això em preocupa a dia d’avui encara, perquè un mallorquí de veres sempre es queixa. D’això en parlarem un altre dia.
Imatge: Àngel Aguiló Palou
COMENTA LA NOTICIA