Els mallorquins, en general, som de gent de poques paraules. Potser per això, moltes vegades ens duim millor amb els nostres animals que no amb amics, coneguts i -per descomptat- familiars. L’animal escolta i no demana. I això no té preu. T’he de dir que a ca nostra hem plorat més la pèrdua de cans i moixos que la de segons quins parents. I a ca teva, també. Això es així.
Una vegada, sent adolescent, vaig sortir de festa amb els amics. Em vaig passar de la retxa amb el beure. Si alguna vegada he estat a prop del coma etílic, va ser aquella nit. No record ni com vaig arribar a casa ni molt manco com vaig arribar al llit. L’únic que record és que ma mare va entrar al matí a l’habitació i em trobà nedant en vòmits. Sí, així és. Em va demanar que de qui era tot allò. A punt de morir, vaig respondre sarcàsticament que era de n’Ona, la nostra cussa. “Animaaaaals!”, va respondre ma mare, mentre partia escapada a aparrusar la cussa. Jo, naturalment, vaig callar i vaig deixar que n’Ona carregàs amb el càstic. El pobre animal va estar tot el cap de setmana defora i a dieta. D’amagades, la vaig alimentar com mai ningú ho havia fet. Va menjar bistescs de llom d’estraperlo dissabte i també diumenge. Va ser el nostre secret fins a la seva mort. Fa relativament poc vaig confessar la feta als meus pares. Crec que segueixen pensant que la versió del primer dia és la bona i que tot això és una pruna meva. Vos puc garantir al 100 per 100 que tot és verídic, tant com les llàgrimes que em varen caure el dia que la vàrem haver de sacrificar.
Quan n’Ona ens va deixar vaig jurar que mai més tendria animals. Na Lluna, la moixa de la foto, va fer que no complís la meva paraula. D’això en fa deu anys ja. En aquest temps, sobra dir-ho, ha estat un membre més de la família. De fet, parlava i tot. Un dia vaig fer el joc amb els nins de posar-li veu, com un ventríloc. Des d’aleshores, la moixa va començar a parlar per boca meva: tota situació domèstica tenia el pertinent comentari felí. De fet, fins i tot estant sol amb ella hi mantenia conversacions i jo mateix em contestava. Digue’m sonat. No et faré la contrària.
L’altre dia prenent el sol es va adormir i ja no es va despertar. Posats a triar, m’agradaria morir així. Només m’imagin un darrer alè millor, el que conten que va tenir un conegut dirigent d’un club de futbol espanyol. Diuen d’ell que va morir en plena forniació ben enmig de la mar. Com a bon mallorquí que som -si això em passa- la barca no serà meva, perquè no hi ha res més mallorquí que sortir amb la barqueta a l’estiu, amb la d’un amic o la del cunyat fins i tot. Allò vertadarement important, però, és que no sigui teva, que una en propietat dona massa feina. Això és així i ho saps.
Don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. President de tots. També dirigesc concursos a la TV.
0 comentarios